Parlem d’“El que diu el polític i el que la gent entén”: Comunicació política en temps convulsos

Vivim en un ecosistema polític-mediàtic on les paraules pesen tant com les decisions i els símbols sovint substitueixen els programes. El llibre de Santiago Martínez-Vares, amb Fernando Matres, Curro Pérez i Santi Gigliotti parteix de la pràctica professional de l’assessoria política per mostrar com es construeixen, es transmeten i es reben els missatges en un context de saturació i desconfiança.

Aquesta obra ajuda a entendre per què la política ja no s’explica només des del Parlament, sinó des de la sala de premsa, les tertúlies televisives i, per descomptat, les xarxes socials. A més, posa sobre la taula un diagnòstic inquietant: vivim en una societat líquida (Bauman) on el que és transitori, l’emocional i l’immediat pesen més que el que és estructural, racional o durador.

La política en clau d’entreteniment

El llibre insisteix en una tesi provocadora: “El que no es veu no existeix. Un pot gestionar molt bé, però si no ho ven serà molt difícil que la gent ho conegui i ho valori” (p. 222).

L’afirmació pot incomodar, però és difícil rebatre-la. La política, a la pràctica, s’ha convertit en un exercici de visibilitat. En un entorn on la ciutadania rep estímuls constants a través de les pantalles, només allò que aconsegueix instal·lar-se en la conversa pública existeix en termes d’influència.

Això implica un canvi profund: la gestió ha de traduir-se en relat, en símbols i en narratives simples. A més, connecta amb la transformació cultural de les democràcies contemporànies: l’acció de govern passa a ser consumida en format d’“entreteniment informatiu”. D’aquí que els autors parlin d’una comunicació moltes vegades “hiperactiva, efímera i irresponsable” (p. 33).

El perill, és clar, és que el “relat” substitueixi el “fet”. És a dir: que la política es converteixi en pura espectacularització.

Lideratges líquids i messies mediàtics

El lideratge ocupa un espai central: “Sense líder no hi ha partit… En aquesta època, la influència té menys a veure amb la raó i més amb l’aparença” (p. 95).

El missatge és clar: els partits necessiten encarnar els seus valors en una figura reconeixible. La construcció del líder no passa només per la seva capacitat d’oratòria, sinó també pels seus gestos, el seu estil i fins i tot l’estètica personal. La sociologia política ho explica com un procés d’hiperlideratge: les organitzacions es dilueixen davant la centralitat de l’individu.

El més interessant és com s’assenyala el canvi en el tipus de lideratge: els nous “messies” polítics han substituït el que és profund pel que és superficial, l’intel·lectual pel físic, el programàtic pel performatiu. És l’era del polític com a influencer, més pendent de connectar emocionalment que d’estructurar un projecte.

La conseqüència és doble: d’una banda, facilita la connexió amb audiències àmplies en una societat saturada de missatges; de l’altra, genera líders amb peus de fang, dependents de la seva popularitat i de la volatilitat de l’opinió pública.

El votant està fatigat?

Un altre punt fort és l’advertiment sobre els excessos de la hipèrbole: “Quan fa molt de temps que alertes amb exclamacions, tornes immunes a l’escàndol els teus interlocutors” (p. 31).

El recurs d’elevar el to —exagerar, dramatitzar, anunciar crisis constants— pot tenir un efecte bumerang. Per això, a vegades, parlem de la “fatiga del receptor”: un públic sobreexposat que desenvolupa indiferència davant el drama permanent.

El que ahir generava indignació, avui amb prou feines genera un gest de cansament. Aquest fenomen explica per què la política necessita cada cop dosis més grans d’espectacularitat per captar atenció. Però també per què creix el desapegament ciutadà: la gent es cansa que tot sigui “històric”, “greu” o “inèdit”.

L’autenticitat com a estratègia

En contrast amb la saturació, el llibre subratlla el valor de l’autèntic: “La gent premia sempre la sinceritat per sobre de l’espectacularitat” (p. 105).

Aquest punt connecta de ple amb la demanda social de transparència. En una època de crisi de confiança institucional, la ciutadania detecta ràpidament la impostura. L’autenticitat, per tant, esdevé un recurs estratègic: reconèixer errors, mostrar-se proper o parlar sense impostacions genera més adhesió que la retòrica buida.

La sociologia política hi aporta un matís: en societats on predomina la desafecció, els discursos verídics i els gestos de naturalitat es perceben com a béns escassos. L’autenticitat funciona perquè trenca amb la lògica de l’espectacle. No és casual que molts líders contemporanis cuidin tant la seva “vulnerabilitat pública”: plorar, reconèixer límits o demanar perdó esdevenen actes polítics poderosos.

Símbols i marques personals en política

El llibre dedica un espai a la força dels símbols polítics: “Un símbol és quelcom que et representa. Si és impostat, no resulta creïble” (p. 148).

Els símbols funcionen com a dreceres cognitives: condensen valors, identitats i posicions polítiques en un gest o un objecte. Felipe González amb la seva jaqueta de pana, Pablo Iglesias amb la seva cua o Guardiola amb la seva caçadora: tots entesos com a “marques personals” que representaven quelcom més gran.

Són fonamentals perquè permeten a col·lectius amplis reconèixer-se en un detall. Tot i que el risc és l’artificialitat: un símbol inventat o calculat, sense coherència, acaba sent contraproduent, perquè genera desconfiança. Per això els símbols no es fabriquen, es construeixen a partir de l’autèntic.

El populisme com a ruptura estètica i discursiva

La ressenya no estaria completa sense atendre l’anàlisi sobre els populismes contemporanis. El llibre ho expressa així: “L’excentricitat és un element carismàtic a l’alça. Els populismes creixen de la necessitat de sentir paraules senzilles, fortes i, fins i tot, grolleres que trenquin amb l’establert” (p. 140).

El populisme és, en resum, una resposta a la frustració amb els discursos institucionals, percebuts com a tècnics, freds o elitistes. Des de la comunicació política, el populisme triomfa perquè simplifica la complexitat i genera sensació de comunitat davant un “enemic comú”.

El problema és que aquesta lògica degrada el debat públic: se substitueix la deliberació per l’eslògan, l’argumentació per la provocació. L’excentricitat ven, però buida de contingut.

Mitjans de prestigi davant nous canals

El llibre adverteix contra la temptació de menysprear els mitjans tradicionals: “Aquests mitjans continuen estant un graó per sobre en aquest push de prestigi” (p. 255).

Tot i que les xarxes socials han democratitzat la difusió, i multiplicat els canals, els grans diaris i ràdios continuen sent referents d’autoritat. La comunicació política ha de ser capaç d’articular el que és nou i el que és vell: estar a TikTok, però també a El País.

Això reflecteix la coexistència de dues lògiques: la lògica de la immediatesa (likes, shares, trending topics) i la lògica de la legitimitat (editorials, entrevistes, portades). Ignorar-ne una en favor de l’altra és un error estratègic.

Paraules i fets

Potser l’ensenyament més clar del llibre sigui aquest: “La democràcia té una fase de paraules i una altra de fets: si no hi ha fets que les ratifiquin, les paraules tornaran a tenir el mateix valor que res” (p. 164).

La comunicació política, per brillant que sigui, no es pot sostenir en el buit. Necessita validació en la realitat. La legitimitat del sistema s’erosiona quan el discurs no es tradueix en acció.

Aquí el llibre ofereix un recordatori saludable: la comunicació importa, però no substitueix la política. Només la complementa.

Conclusió: entre relat i realitat

“El que diu el polític i el que la gent entén” combina la pràctica de l’assessoria política amb una anàlisi dels codis comunicatius de la nostra societat. Ofereix claus útils per a professionals de la comunicació, però també per a qui vulgui comprendre per què la política actual sona com sona.

Un llibre que incomoda perquè despulla la política actual, però que resulta imprescindible per a qualsevol que desitgi entendre el poder de la comunicació en democràcia.