La mort que va arribar dues vegades: el cas Fernández Vara i el naufragi de la verificació

Durant unes hores, Guillermo Fernández Vara va morir sense haver mort. La notícia es va escampar a les xarxes socials, alguns mitjans la van donar per bona i, minuts després, van arribar els desmentiments. L’endemà, la realitat va imposar-se: l’expresident extremeny havia mort de debò. Però el mal ja estava fet —com passa sovint en l’era de la immediatesa digital— i el debat sobre la informació, la responsabilitat i la pressa tornava a quedar obert.

Una mort anticipada, una lliçó comunicativa

Potser per això resulta tan paradoxal que la seva darrera aparició pública sigui, precisament, un error mediàtic. En ple segle XXI, la mort de Fernández Vara s’ha convertit en un cas d’estudi sobre la fragilitat del sistema informatiu.

La cadena d’esdeveniments és coneguda: un rumor s’escampa, un mitjà el publica sense contrastar, altres el repliquen, les xarxes el multipliquen, i quan algú corregeix, el desmentiment ja no pot revertir la percepció. Els clics han substituït les fonts, i la urgència ha devorat la prudència.

És el reflex d’un ecosistema on la frontera entre la veritat i l’especulació és cada cop més difusa. Els periodistes —i encara més, els gabinets de comunicació i les institucions— viuen sota la pressió d’un temps real que no dona espai per comprovar res. El resultat és el que hem vist: un home “mort” que encara respirava, i una audiència que, saturada d’informació, ja no sap què creure.

El valor del silenci i el cost de la pressa

La mort anticipada de Fernández Vara ens interpel·la com a societat informativa. No només qüestiona la manera com es treballa dins les redaccions, sinó també la nostra pròpia relació amb la notícia. Ens hem acostumat a rebre alertes abans que fets. I a confondre la immediatesa amb la veracitat.

El silenci —aquell temps que abans servia per contrastar, trucar, esperar, preguntar— ha desaparegut del relat informatiu. Ningú vol arribar tard, encara que això signifiqui equivocar-se. Però el periodisme, com la medicina o la justícia, no pot ser una cursa. La informació no és un tuit: és un servei públic.

Aquest episodi recorda altres moments en què la velocitat va superar la veritat: des de falses morts de figures públiques fins a errors en catàstrofes o eleccions. En tots els casos, el patró és el mateix: la necessitat de “ser els primers” pesa més que la responsabilitat de ser rigorosos.

Quan la mort real arriba en silenci

Quan finalment, poques hores després, Fernández Vara va morir realment, el seu traspàs ja no va ocupar el mateix espai. El soroll de la confusió havia esmorteït la solemnitat del comiat. La seva mort —com la seva vida— mereixia calma, respecte i veritat. I no un malentès viral.

Potser, sense voler-ho, aquesta ha estat la seva darrera lliçó: la importància de fer les coses amb serenor, també quan es tracta d’informar. La veritat necessita temps. I el temps, avui, sembla un luxe que el periodisme ja no es pot permetre.

Però potser encara hi som a temps de recuperar-lo.

El seu darrer discurs: una lliçó abans de marxar

El seu darrer discurs públic, pronunciat al Comitè Regional del PSOE d’Extremadura, va resumir millor que cap altra cosa el seu caràcter. Amb la serenor de qui sap que ha acabat un cicle, Fernández Vara va demanar “saber marxar a temps” i “no confondre la política amb la possessió del poder”. Va parlar amb gratitud, sense ressentiment, i amb la humilitat de qui entén que el lideratge també consisteix a deixar pas. Aquell discurs, vist amb perspectiva, va sonar com un testament polític i humà: una defensa del servei públic, de la moderació i de la coherència. En un temps de veus crispades i d’egos desbordats, la seva va ser una de les poques que encara reivindicava el valor del respecte i de la paraula donada.

La comunicació com a llegat personal

En el fons, la comunicació política no és només una eina de poder: és una expressió de coherència personal. El cas de Fernández Vara recorda que comunicar bé no vol dir parlar més, sinó parlar amb sentit. La seva manera de comunicar —tranquil·la, empàtica, honesta— era una extensió de la seva manera d’estar al món. En temps de titulars incendiaris i discursos calculats al mil·límetre, ell representava una altra manera d’entendre la paraula: com a espai de trobada, no d’imposició. Aquesta és, potser, la dimensió més profunda de la comunicació política: quan el missatge no només construeix una imatge pública, sinó que revela una actitud vital. Perquè, al final, tots comuniquem el que som.

Un polític discret, una trajectòria sòlida

Guillermo Fernández Vara va ser un d’aquells polítics que no buscava titulars, però n’acumulava mèrits. Metge de formació, socialista de convicció i president de la Junta d’Extremadura durant gairebé dues dècades (amb un breu parèntesi), representava el corrent més serè i institucional del PSOE.

Defensava la política com a servei públic, i el diàleg com a mètode. A diferència d’altres dirigents, mai va construir el seu lideratge sobre el soroll. Ni tan sols en els moments de tensió interna del partit, quan la seva veu era escoltada amb atenció, Fernández Vara va renunciar al to calmat i raonable. Era, en definitiva, un polític de paraula reposada, fidel a la seva terra i a un estil de fer que avui gairebé sembla anacrònic.